LA CRUÏLLA 19

POST PERÍODE VACACIONAL

Després d’haver gaudit d’uns dies de parèntesi degut el merescut descans vacacional d’aquest periòdic, hem de reprendre l’escriptura. Confesso d’entrada que em sento com una mica rovellat després de dies de parada del “motor” del ritme habitual d’article rera article. No acabo de trobar el tema que et pugui dedicar, apreciat lector(a). Per això, havent obert l’ordinador i davant la pàgina en blanc he optat per anar reflexionant a partir del que em brinda aquest fet de parada i retrobament.

Segurament que encara n’hi ha que comencen les vacances ara o les han de començar encara, però la majoria ja les hauran fet, tot i que n’hi deu haver hagut molts que ni n’han pogut fer. I penso en els que es troben atrapats per la malaltia, per la fam i altres misèries fruit de la injustícia humana, i en els altres milions de persones en atur forçós tot i estar en els que anomenem països desenvolupats.

Sé de bona colla de negocis que han hagut de tancar portes totalment o parcialment, que equival a persones al carrer i a buscar-se la vida. Tots en sabem, però la sensació general vistes les mogudes estiuenques, és que no s’ha notat pas gaire que hi hagi manca de possibilitats inclús en l’esplai, i en certs punts i en certs moments, gens. Cert que les xifres donen baixades de visites turístiques al nostre país, i de poc gastar els que s’han llençat a venir-hi. Però de moguda a sol, platja, muntanya, i monuments n’hi ha hagut molta.

El que tampoc no ha faltat és la moguda político-econòmica a causa de la tan portada amunt i avall crisi de possibilitats per atendre les necessitats personals, familiars i generals. En aquest sentit una de les mogudes que més rebombori ha portat és l’ajuda que el govern central espanyol vol donar als aturats que ja no tenen car subsidi públic. Malgrat que la quantitat no arribi ni al mínim del que es considera mínim – valgui la redundància – per a la subsistència pel que fa als salaris a cobrar els assalariats, quantitat que ja també de per sí mateixa és irrisòria, l’esperança d’un alleujament s’obria a l’horitzó pels qui ens hem de preguntar com s’ho fan per viure sense cap ingrés. Però aquest punt de llum obert enmig de la tenebror d’una situació així, ha quedat aigualida per les limitacions posades en la quota de possibles beneficiaris. Afegim-hi a això les picabaralles per l’abaratiment o no del que se n’ha vingut a dir “costos socials”, també per les congelacions salarials – pobres anomenats “mileuristes” i encara més avall -, o també per la baixada o no d’impostos… En fi, que inclús als d’EEUU diu que a causa de la cisi econòmica no n’hi haurà per anar al planeta Mart…

Ho sento, però no veig per enlloc que realment s’aprofiti l’ocasió – com crec hauria de ser – per a un replantejament a fons del sistema de funcionament general del món, en la línia del que convida a fer la darrera encíclica papal de Benet XVI. Anar fent la viu-viu, passar-ho com puguem amb els pegats de torn, i tornar a funcionar igual fins que hi tornem a ser per la llei dels cicles econòmics del sistema capitalista que compta amb aquests terribles moments que sempre repercuteixen sobre els que els és un ploure sobre mullat. Doncs, sí, sembla que no hem escarmentat.