LA CRUÏLLA 22

APOSTA PER LA VIDA

El Naixement – això vol dir Nadal - de Jesús se situa, com tots, en les característiques pròpies del seu temps. Per als cristians, celebrar el Nadal no és simplement el record d’un fet passat, per molt important que sigui, i ho és. El Fill de Déu “neix”, es fa present cada Nadal, cada instant, en el cor de tots aquells que el desitgen i l’esperen.

Novament en aquest Nadal, l’Infant vol trobar un nou Pessebre entre nosaltres, unes persones com Maria, Josep, els pastors, els mags o reis, on fer-s’hi vivament present. Certament que en el nostre temps hi ha mostres de maneres de pensar i de fer que lliguen amb aquesta Presència: desigs i preocupació per la pau; solidaritat fins  a arriscar la pròpia vida; mogudes per respectar i també restaurar la terra degradada; recerca per a eliminar malalties o almenys pal·liar-les; espais de silenci, de reflexió i recerca de sentit de la vida més enllà del materialisme, etc. etc. Però també és cert que aquest Nadal coincideix amb fets preocupants que representen barrera de tancament a aquest doll de Vida i Felicitat de debò que ens porta Déu.

D’entrada mencionar la fatal coincidència de l’aprovació al Congrés de Diputats, la setmana passada, de la llei d’ampliació de possibilitats per avortar la vida humana ja concebuda que es va desenvolupant. Segueixo amb les també funestes temptatives d’eliminar de soca-rel el lligam de les festes nadalenques amb aquesta profusió de vida divina cristiana, com la veu des del món escolar – precisament d’aquí que encara és més de doldre – demanant que s’anomenin “festes d’hivern”. Naturalment que tothom és lliure de viure-les tal com li semblin millor, que no vol pas dir com li doni la gana. Però, com sap reconèixer tothom qui tingui tan sols una mica de seny, aquests dies, en la nostra cultura, amb arrels cristianes – tant si es vol com si no es vol –, estan lligats, en tots els seus costums, al Naixement del Fill de Déu fet home. Agafem el cançoner i el poemari nadalenc, tan ric i tan profús que tenim. Per exemple: una cançó tan emblemàtica d’aquests dies com és “Fum, fum, fum”, ¿què hi hauríem de posar si en traiem la seva composició actual? ¿“Ha nascut un minyonet ros i blanquet, fill de la Maria Pepa”? ¿I al Pessebre? A més de la profusió de caganers, que aquí sí que no hi tenen problemes els de la cultura laïcitzant amb tants candidats com tenen a la mà amb els famosos i populars de torn, a la cova, ¿qui hi posarem? ¿L’escena del naixement del fill d’un famós futbolista, d’un cantant de moda o del manaire de torn? ¿I els Reis? ¿Ja no seran aquells mags, blanc, ros i negre, les tres races de la humanitat per la qual Déu es fa un de la colla per salvar-nos? ¿Qui seran? ¿Els reis del Mambo?

No em digueu que no fa pena tot plegat. I també aquests dies ha tornat la polèmica per retirar la imatge del Santcrist dels llocs públics. ¿Tanta nosa fa tot el que ve d’uns valors que, de ser coneguts i estar implantats, altre gall cantaria? L’Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist ben ben entès, ¿fa algun mal? ¿No fa més aviat molt i molt bé per a una societat més justa en tots els aspectes? Els promotors d’iniciatives com les que ens ocupen, haurien d’aprendre de persones com el professor socialista Tierno Galván qui justificava la presència del santcrist al seu despatx d’alcalde a Madrid i que no el retirés el dia de la seva presa de possessió, dient: “És clar que no el penso treure, perquè aquest santcrist és el símbol més universal de l’amor i la misericòrdia sense límits, que és molt més que la simple tolerància”. També una escriptora italiana, en un article al diari que és l’òrgan oficial del partit comunista italià, escrivia: “El santcrist no genera cap discriminació. No parla. És la imatge de la revolució cristiana que ha difós pel món l’ideal de la igualtat entre els homes fins aleshores desconegut. Per als no catòlics el santcrist pot ser simplement la imatge d’un que ha estat venut, traït, torturat i mort en la creu per amor de Déu i del proïsme. L’ateu cancel·la la idea de Déu, però conserva la idea del proïsme”. O Miguel de Unamuno que deia quan durant la Segona República hi hagué el plantejament de retirar per decret el santcrist de les aules: “La presència del santcrist a les escoles no ofèn cap sentiment, ni tan sols el dels racionalistes i ateus; i treure’l ofèn el sentiment popular fins i tot els que no tenen creences confessionals. ¿Què es posarà on hi havia el tradicional Crist agonitzant? Una falç i un martell? ¿Un compàs i un escaire? O ¿quin altre emblema confessional? Perquè cal dir-ho clar i ens n’haurem d’ocupar: la campanya és d’origen confessional. És clar que de confessió anticatòlica i anticristiana. Perquè allò de la neutralitat és una enganyifa”.

Sí, senyor!, la neutralitat és impossible. Però bé, llibertat i respecte. Sapiguem moure’ns en una societat plural on no tothom veu les coses de la mateixa manera. I nosaltres mantinguem ferma l’aposta per la Vida en tots els àmbits i en tots els moments. Siguem coseqüents amb el que comporta celebrar el Nadal de Nostre Senyor Jesucrist.

BON NADAL PER  TOTS!!!

Mn. Josep Maria Mas
Santpedor, 24 de desembre de 2009