LA CRUÏLLA 23

DESPULLATS

La consideració de la nuesa del cos humà és de les que ha anat tenint una evolució amb una bona colla de vaivens.

La Bíblia, concretament el llibre del Gènesi, a l’hora de presentar-nos la possibilitat perduda de vida harmònica i feliç en l’entremat de relacions entre les persones humanes, la resta de criatures i Déu, presenta la primera parella que anaven ben nus i tan feliços. Una manera de representar la innocència ja que al perdre’s aquesta per la introducció del pecat, s’adonen d’aquesta nuesa, agafen vergonya i es teixeixen faldars amb fulles per tapar-se el que precisament i curiosa n’anomenem “les vergonyes”. I fulles seran, encara que de pedra o marbre, les que serviran per tapar aquestes parts íntimes exhibides sense escrúpols en les estàtues del món clàssic antic, quan posteriorment, en un dels moments àlgids del pudor, es considerà aquesta exhibició, ni que sigui artística, una provocació.

D’aquells homes primitius presentats amb vestimenta minimalista i amb funcions aquesta més aviat de protecció de les inclemències del temps aprofitant les pells dels animals caçats per a l’alimentació, als vestits ja teixits però sense en general grans enfarfecs; la introducció després de les ampul·lositats renaixentistes i barroques a través de teles i perruques deixant entreveure ben poqueta cosa de les dotacions naturals corporals; les més relativament recents normes de modèstia cristiana portadores de mínims minuciosament prescrits, tant per al vestit quotidià com per regular també l’afecció als banys marins o en les primeres piscines amb aquells trajos de bany obstaculitzadors de salutíferes aigües i raigs de sol; els primers intents de lliberalització tèxtil amb el famós “destape” que – ai, senyor! – era tan ben poca cosa si ho comparem amb el nudisme actual habitual més enllà d’una pràctica reservada als convençuts d’una filosofia d’apreciació del cos sense, però, connotacions pornogràfiques...

Aquella reserva de la pròpia intimitat corporal, principalment genital, tan connatural a la persona humana com es demostra amb els infants conforme van evolucionant, i que és patrimoni protegit encara en la majoria de persones, en moltes sembli que hagi desaparegut i així no hi ha cap inconvenient d’exhibir els seus atributs (no només els sexuals), sobretot si, fruit d’un culte al cos molt extés, s’han adequat a un determinada estètica considerada bella, atractiva o eròtica, i també encara que no ho sigui, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. Així hom fàcilment té a l’abast la visió sense reserves d’homes i dones mostrats tal com Déu els va portar al món, com diem popularment, tot i que amb les transformacions corresponents a l’evolució natural o a les tècniques dels recursos gimnàstics i estètics. El cinema, la televisió, internet, publicacions, platges, mogudes reivindicatives, fotografies, etc., mostren sense gairebé control l’anomenada nuesa integral.

Bé, fins aquí tot es tracta de pràctiques fruit de la llibertat imperant i de la resposta que s’hi dóna a partir d’aquest mateix pressupòsit. Però aquests dies s’està plantejant, argumentant motius de seguretat general, la conveniència de ser despullats, de forçar les persones a deixar que altres, ni que sigui a través d’uns raigs atravessadors, vegin més enllà de la vestimenta que habitualment portem en les relacions públiques amb els nostres congèneres, i tornar-nos així transparents. Al·legant la seguretat personal o col·lectiva, la història humana està farcida d’agressions de variada índole. Ara es proposa aquesta per prevenir-ne una de mortífera amb mitjans camuflats en qui sap quin racó de la carcassa ambulant quan es disposa a viatjar en avió. Es pot començar per aquí, però ben fàcilment es pot anar estenent a altres moments, que pot ser qualsevol si es tem un perill en totes les situacions imaginables.

Una veritable paradoxa, doncs: en el tan proclamat món de llibertat d’avui dia, com més anem, més controlats quedem i obligats a fer qui sap què, ens agradi o no, per una multiplicitat de disposicions. Sortosament, però hi ha el racó més profund de nosaltres mateixos, l’ànima, la seu de les motivacions pregones,de les creences més fermes, el Misteri de cada persona, el santuari de la nostra intimitat impenetrable als ulls humans i a qualsevol giny inventat o per inventar; tot el que en nosaltres transcendeix la materialitat també sagrada, certament, però ben a l’abast, per la seva mateixa naturalesa, de la degradació alienadora. Aquesta part de nosaltres mateixos, tangible, també està destinada a ser protegida, exalçada, glorificada, però és fràgil i a mercè de qualsevol ximplet. Sort que la base de tot, la que ens mou, la que ens configura en la nostra originalitat irrepetible, és només a mercè nostra, de Déu Nostre Senyor, i d’aquells a qui vulguem transparentar.

Mn. Josep Maria Mas
Santpedor, 13 de gener de 2010