LA CRUÏLLA 26

FINS QUE NI LA MORT US SEPARI

No!, tranquil!, no es tracta pas de cap variació en el reconegut trencament legal de la unió matrimonial sacramental cristiana catòlica que es reconeix amb la mort, tot i que n’hi ha que així ho viuen: tot i haver enviudat, fet que els dóna la possibilitat d’un nou enllaç matrimonial, hi renuncien. N’hi pot haver que sigui per estar la resta de la vida lliures d’aquest vincle, però també n’hi ha perquè la relació viscuda amb el seu cònjuge els porta a seguir mantenint-la ni que sigui sense la presència física de l’altre(a), vivint així de fet el que propicia l’enunciat d’avui.

Però no anava per aquesta vivència amorosa respectable – com igualment els qui troben nova oportuniat matrimonial – i certament admirable. El fet que m’ha portat a escriure sota aquest titular, és la mort de la mare i el pare i sogres respectivament d’un matrimoni molt amics meus en un mateix dia, de mort que acostumem a anomenar natural, un fet excepcional que va meréixer l’atenció d’un periòdic amb el titular de l’expressió habitual: “Fins que la mort els separi”, que m’ha propiciat el meu contradient-lo pel que em proposo explicar.

M’imagino que l’autora del reportatge esmentat es refereix, ben correctament entenc, a que han pogut estar junts fins que la mort, des del respectacle punt de vista sense creences en una Vida Més Enllà, els ha separat, perquè la mort seria el trencament definitiu. Tota una vida d’amor unit només, però, fins a la mort. De fet avui dia, davant tants trencaments abans del decés, alguns d’ells ben prematurs, això sol ja seria per destacar-ho.

Seguint encara en la mateixa línia del que acabo d’escriure, servidor diria que en aquest cas fins i tot la mort els ha unit com l’amor fidel mantingut permanentment durant 57 anys de vida matrimonial. És la mort que desitgen – m’ho han expressat més d’un matrimoni exemplar – els que s’estimen posant a la pràctica allò de cada dia més i més: “Què faré si tu no hi ets? Tan de bo Déu se’ns emporti a tots dos junts”.

I ara passem, doncs, a la visió des de la fe. En aquest matrimoni, al Cel sia!, ella havia precedit a ell en el trencament de la salut necessària per anar tirant: una d’aquestes terribles malaties degenaratives tan freqüents avui dia, i ell, durant 11 anys i ajudat per la filla i el gendre, vivia només per cuidar-la, tan bé que res feia pensar en la mort d’ella, i sí en canvi, des de feia poc temps, la d’ell afectat per un tumor detectat quan ja no hi havia remei. La situació però es va trabucar de cop i volta: un internament d’ella per una simple complicació sense cap gravetat es complica inesperadament i ve la mort. Ell sí que ja havia arribat a un punt que podia portar-li aquesta en un tres i no res, però supera a la mort de la seva esposa només en unes poques hores sense ni haver-se’n assabentat, acomplint-se el que havia demanat a Déu, des de la seva fe ferma: que pogués cuidar-la fins a l’últim moment i que, arribada l’hora, poguessin marxar d’aquest món junts.

El que per a ells, tots dos, va significar l’alliberament total d’aquesta condició temporal, transitòria, limitada, per a obrir-se a la Vida Definitiva i Plena al Cel, per al seus: sobretot filla, gendre, i néts, i també demés familiars i amics, va comportar, com podeu suposar, un cop molt fort. ¿T’imagines què va representar arribar al tanatori per fer-los costat per la mort de la mare i sogra que m’havien comunicat i que, com tothom que hi acudia, em trobés amb el matrimoni de cos present?

Sort del gran do de la fe, la fe del matrimoni que ja ha passat per la mort, la fe de la filla i el gendre que hi estan en continuïtat ferma. Aquests a més ens han donat a tots els qui els coneixem un exemple a tenir ben present a l’hora d’atenció als ancians vellets i xacrats, fent mans i mànigues, traient temps i forces de no sé pas on; bé, sí, de la fe i de l’amor agrait envers ells, com a filla i com a espós d’aquesta fent-li costat a totes. Són d‘admirar, de debó! No us podeu imaginar com anaven de bòlit compaginant aquesta atenció amb la feina i la casa…  

Gràcies, doncs, a ambdós matrimonis per tan estimulant testimoni!

Mn. Josep Maria Mas
Santpedor, 25 de febrer de 2010