Està a punt de començar la fase de preinscripció dels alumnes catalans en edat escolar i el Departament d’Ensenyament ja ha advertit que combatrà radicalment tot indici de picaresca i que procedirà a l’anul·lació de la matrícula i a l’expulsió de l’alumne que hagi falsejat les seves dades.
Com se sap, la llibertat de triar escola ha quedat pràcticament anul·lada, a Catalunya, després que el reglament de matriculació deixés que fossin els ajuntaments, i no els pares, els qui decidissin el centre escolar que correspon a cada alumne. Els pares han de matricular forçosament els seus fills en alguna escola del seu barri o districte. En les grans ciutats, com ara Barcelona, això beneficia sense dubte les famílies que viuen en els barris rics que és on es concentren les escoles amb més pedigrí.
Davant de la crisi de l’ensenyament públic, la reacció del Departament d’Ensenyament consisteix en anul·lar el dret dels pares de triar l’escola concertada. És públic i notori que el conseller Maragall està intentant acabar amb el desgavell de l’escola pública i que topa, i seguirà topant, amb els interessos creats de mestres i professors, com ja ha passat a França i a altres països democràtics i burocratitzats.
Entre els qui coneixen a fons els problemes de l’ensenyament a casa nostra es reconeix que mentre no canviï la política de nomenament de directors i professors, mentre l’escalafó continuï essent el baròmetre de drets dels ensenyants, no hi haurà solució possible. Això, però, es diu en veu baixa. En veu alta la discussió es converteix en ideologia i la hipocresia triomfa.
Cada vegada que reclamo per escrit el dret dels pares a poder triar escola he de citar una circumstància absolutament personal: vaig portar els meus fills a l’escola pública. La conec a fons, per aquesta i altres raons. I no deixa de ser paradoxal que molts dels polítics que defensen en públic l’ escola pública portin o hagin dut els seus fills a la privada o concertada. És també una mostra més del cinisme de bona part de la nostra classe dirigent.
Dues notes finals. El sistema actual és tan pervers que, tal com passa en les lleis del règims totalitaris, els ciutadans que volen preservar la seva llibertat, en aquest cas la llibertat de triar l’escola dels fills, han de recórrer a la trampa i a les mentides. D’això, els mitjans de comunicació públics, ben alliçonats pels polítics responsables de l’actual situació, de l’exercici d’aquest dret en diuen “picaresca”.
I, finalment, voldria dir que no entenc la posició de Convergència. En el seu programa polític es reconeix el dret dels pares a triar l’escola. A la pràctica, Convergència ha actuat d’una manera feble davant la conculcació d’aquest dret i, malauradament, ha deixat que el Partit Popular fes seu el dret a la llibertat d’escola. No sé quines estranyes pors li agafen, de tant en tant, a Convergència en el moment de defensar la llibertat dels ciutadans. Aquesta, de la tria d’escola, és una llibertat bàsica. Convergència no hauria de donar suport a la nova Llei d’Educació si aquest dret no queda garantit d’una manera clara, transparent i diàfana.
Agustí Pons